Dues germanes es retroben per repartir-se les poques coses que la mare els ha deixat en morir. Fa més de vint anys que no es veien. Una veïna de tota la vida les acompanya per les estances resclosides de la casa, i els petits objectes desperten records que creien oblidats. El vincle d’una vida passada s’imposa com un malson sobre el seu desig de fugir, de tornar al món quotidià, conegut i controlable.
Retingudes per preguntes que mai no han tingut resposta, queden atrapades en una teranyina asfixiant. L’empremta de la mare ressorgeix i il·lumina dolorosament els racons més foscos de les seves vides. La infelicitat d’una filla és, potser, l’alegria secreta d’una mare?
L’autora construeix una novel·la com una torrentada, on els sentiments tèrbols i els desitjos més profunds es mostren sense traves, i on la serenitat només arriba amb l’acceptació dels contraris que conviuen dins l’ànima.
M’ha agradat aquesta novel·la perquè, sense complicar-se, et porta de seguida a un món ple d’emocions i silencis. Tot comença amb una escena aparentment simple: dues germanes que es retroben després de més de vint anys per repartir-se les poques coses que ha deixat la mare. Però ben aviat t’adones que darrere d’aquest moment hi ha moltes ferides que encara fan mal.
És una lectura intensa, que només troba una mica de calma quan els personatges —i potser també nosaltres— s’atreveixen a acceptar les contradiccions que porten a dins.
___________________________________________________________________________________
Sílvia Alcàntara i Ribolleda (Puig-reig, Berguedà, 22 de febrer de 1944) és una escriptora catalana. A mitjan anys seixanta es trasllada a Terrassa, on viu actualment. Com molta gent de la seva generació, no pot estudiar la seva llengua fins després de la dictadura; quan finalment ho fa, descobreix un món que no havia pogut ni imaginar. Comença a escriure i ja no ho deixa.A principis dels anys noranta s’apunta a l’Aula de Lletres, una de les primeres escoles d’escriptura de Barcelona, i més endavant completa la seva formació a l’Ateneu Barcelonès. Al llarg d’aquests anys guanya diversos premis de contes breus.
El 2009 publica la seva primera novel·la, Olor de colònia (Edicions de 1984), que retrata la vida en una colònia tèxtil catalana i les relacions socials marcades pel despotisme i la dependència que, als anys cinquanta, ho condicionaven tot. Néixer, créixer, treballar i morir dins l’univers tancat de la fàbrica. La novel·la rep els premis QWERTY BTV (2009), Regió7 (2009) i Joaquim Amat-Piniella (2010), i és finalista del Premi Llibreter de Narrativa (2009). Amb més de 55.000 exemplars venuts, es converteix en un èxit notable. L’autora ha explicat en diverses ocasions que escriure li ha salvat la vida.
El 2012 s’estrena la minisèrie Olor de colònia, produïda per Diagonal TV i Televisió de Catalunya, basada en la novel·la.
Novel·les publicades
Olor de colònia (Edicions de 1984, 2009)
La casa cantonera (Edicions de 1984, 2011)
Els dies sense glòria (Edicions de 1984, 2016)
Cèlia Palau (Edicions de 1984, 2024)
No la coneixia.
ResponEliminaMoltes gràcies per la recomanació i per la teva descripció de la novel·la!
Aferradetes, Jordi.